Tres pro­jec­tes, tres ma­ne­res d’en­ten­dre la re­la­ció amb els pú­blics.

Quan par­lem de pú­blics cul­tu­rals, so­vint ten­dim a sim­pli­fi­car-los.

Ens fi­xem en allò que po­dem comp­tar: quan­tes per­so­nes as­sis­tei­xen a una ac­ti­vi­tat, con­sul­ten els nos­tres con­tin­guts, ens se­guei­xen als ca­nals di­gi­tals o par­ti­ci­pen en una pro­pos­ta. Són da­des im­por­tants, però ens ex­pli­quen no­més una part de la re­la­ció.

Per­què les per­so­nes po­den ocu­par llocs molt di­fe­rents dins d’un pro­jec­te cul­tu­ral. Po­den ser es­pec­ta­do­res, par­ti­ci­pants, pres­crip­to­res, mem­bres d’una co­mu­ni­tat o, fins i tot, for­mar part de les de­ci­si­ons i de la ma­tei­xa es­truc­tu­ra del pro­jec­te.

Re­cent­ment, a UN A UN hem tre­ba­llat amb tres pro­jec­tes que ens per­me­ten ob­ser­var ma­ne­res molt di­fe­rents d’en­ten­dre aques­ta re­la­ció: l’Ate­neu de Salt, T Tela de Ba­nyo­les i El Pot Pe­tit.

Tres pro­jec­tes amb na­tu­ra­le­ses i ob­jec­tius di­fe­rents que ens re­cor­den una qües­tió im­por­tant: tre­ba­llar els pú­blics no con­sis­teix no­més a de­ci­dir a qui ens adre­cem. Tam­bé im­pli­ca pen­sar qui­na re­la­ció vo­lem cons­truir amb aques­tes per­so­nes.

Quan el pú­blic for­ma part del pro­jec­te

L’Ate­neu Po­pu­lar de Salt ens por­ta aques­ta idea gai­re­bé fins a l’ex­trem.

És un pro­jec­te so­ci­o­cul­tu­ral co­mu­ni­ta­ri en què la ciu­ta­da­nia no ocu­pa no­més el lloc de des­ti­na­tà­ria de les ac­ti­vi­tats. Par­ti­ci­pa en la pro­gra­ma­ció, en l’or­ga­nit­za­ció, en l’ori­en­ta­ció del pro­jec­te i en la seva go­ver­nan­ça. Les de­ci­si­ons es tre­ba­llen en as­sem­ble­es i co­mis­si­ons, i bona part de l’ac­ti­vi­tat exis­teix per­què hi ha per­so­nes i col·lec­tius dis­po­sats a im­pul­sar-la.

En aquest cas, la fron­te­ra en­tre pro­jec­te i pú­blic es fa molt més di­fu­sa.

La par­ti­ci­pa­ció no és una ac­ti­vi­tat com­ple­men­tà­ria ni una eina per acon­se­guir més im­pli­ca­ció. For­ma part del ma­teix mo­del de pro­jec­te. Una per­so­na pot as­sis­tir a un ta­ller, pro­po­sar una ac­ti­vi­tat, in­cor­po­rar-se a una co­mis­sió o par­ti­ci­par en les de­ci­si­ons que de­fi­nei­xen el fu­tur de l’equi­pa­ment.

És una ma­ne­ra molt con­cre­ta d’en­ten­dre què sig­ni­fi­ca tre­ba­llar amb els pú­blics: no pro­gra­mar no­més per a les per­so­nes, sinó cons­truir el pro­jec­te amb elles.

Quan la me­di­a­ció en­ri­queix l’ex­pe­ri­èn­cia

El cas de T Tela és di­fe­rent.

El pro­jec­te va néi­xer fa més de tren­ta anys de la ini­ci­a­ti­va d’un grup de fa­mí­li­es que vo­li­en que els in­fants de Ba­nyo­les po­gues­sin ac­ce­dir a es­pec­ta­cles en ca­ta­là, en un mo­ment en què aques­ta ofer­ta era pràc­ti­ca­ment in­e­xis­tent.

Aque­lla ne­ces­si­tat ha can­vi­at. Avui exis­tei­xen equi­pa­ments, pro­gra­ma­ci­ons es­ta­bles i una ofer­ta cul­tu­ral molt més con­so­li­da­da. Per això, la pre­gun­ta ja no és no­més com acon­se­guir que els in­fants pu­guin anar al te­a­tre, sinó tam­bé què els apor­ta aques­ta ex­pe­ri­èn­cia.

En els dar­rers anys, T Tela ha anat in­cor­po­rant una di­men­sió cada ve­ga­da més im­por­tant de me­di­a­ció: pro­pos­tes que acom­pa­nyen els es­pec­ta­cles, re­cur­sos pe­da­gò­gics que per­me­ten tre­ba­llar l’ex­pe­ri­èn­cia ar­tís­ti­ca abans i des­prés de la fun­ció o ini­ci­a­ti­ves per fa­ci­li­tar l’ac­cés a in­fants i fa­mí­li­es que tro­ben més bar­re­res per par­ti­ci­par en la vida cul­tu­ral.

Aquí, tre­ba­llar els pú­blics sig­ni­fi­ca afe­gir una nova di­men­sió a l’ex­pe­ri­èn­cia.

Es trac­ta de pen­sar què pas­sa abans, du­rant i des­prés de l’es­pec­ta­cle i com po­dem con­tri­buir per­què aque­lla ex­pe­ri­èn­cia si­gui més rica, sig­ni­fi­ca­ti­va i ac­ces­si­ble. El va­lor del pro­jec­te va més en­llà de la pro­gra­ma­ció que ofe­reix.

Quan una gran au­di­èn­cia con­viu amb di­fe­rents for­mes de vin­cu­la­ció

El Pot Pe­tit ens ofe­reix en­ca­ra una ter­ce­ra ma­ne­ra de mi­rar aques­ta re­la­ció.

És una com­pa­nyia de cre­a­ció i pro­duc­ció ar­tís­ti­ca per a pú­blic fa­mi­li­ar que, a par­tir de la mú­si­ca, ha cons­tru­ït un uni­vers pro­pi de can­çons, per­so­nat­ges, es­pec­ta­cles, ví­de­os i lli­bres. Un pro­jec­te amb una gran au­di­èn­cia que ha acu­mu­lat mi­li­ons de re­pro­duc­ci­ons als ca­nals di­gi­tals i ha con­nec­tat amb di­ver­ses ge­ne­ra­ci­ons d'in­fants i fa­mí­li­es.

Per a mol­tes per­so­nes, la re­la­ció pot co­men­çar —i pot­ser aca­bar— es­col­tant una can­çó, mi­rant un ví­deo o as­sis­tint a un con­cert.

Però al vol­tant del pro­jec­te con­vi­uen mol­tes al­tres for­mes de vin­cu­la­ció.

Hi ha fa­mí­li­es que el se­guei­xen du­rant anys, que re­ben la news­let­ter, uti­lit­zen ma­te­ri­als i re­cur­sos, com­pren lli­bres o dis­cos i in­cor­po­ren les se­ves can­çons al dia a dia. Mes­tres que tre­ba­llen els con­tin­guts a l’aula, apro­fi­tant la di­men­sió edu­ca­ti­va del pro­jec­te. I tam­bé in­fants i fa­mí­li­es que te­nen l’opor­tu­ni­tat de viu­re un con­tac­te més di­rec­te amb els seus pro­ta­go­nis­tes a tra­vés de sig­na­tu­res de lli­bres, tro­ba­des amb es­co­lars i al­tres mo­ments de re­la­ció pre­sen­ci­al.

No to­tes aques­tes per­so­nes ne­ces­si­ten el ma­teix ni man­te­nen la ma­tei­xa in­ten­si­tat de re­la­ció amb el pro­jec­te.

En aquest cas, l’es­tra­tè­gia de pú­blics ha de re­co­nèi­xer aques­ta di­ver­si­tat i fa­ci­li­tar di­fe­rents for­mes de con­tac­te, ex­pe­ri­èn­cia i co­mu­ni­ca­ció. Des d’una au­di­èn­cia molt àm­plia, que con­su­meix con­tin­guts de ma­ne­ra pun­tu­al, fins a una co­mu­ni­tat de fa­mí­li­es i pro­fes­si­o­nals que es­ta­blei­xen vin­cles més con­ti­nu­ats.

Una ma­tei­xa pro­pos­ta cul­tu­ral pot ge­ne­rar re­la­ci­ons molt di­fe­rents, i en­ten­dre-les és fo­na­men­tal per sa­ber com cui­dar-les i desen­vo­lu­par-les.

No hi ha una úni­ca ma­ne­ra de tre­ba­llar els pú­blics

Aquests tres ca­sos po­dri­en sem­blar una es­ca­la: pri­mer con­su­mim, des­prés ens vin­cu­lem i, fi­nal­ment, par­ti­ci­pem en les de­ci­si­ons.

Però se­ria una lec­tu­ra equi­vo­ca­da.

No tots els pro­jec­tes han de con­ver­tir els seus es­pec­ta­dors en par­ti­ci­pants, ni to­tes les or­ga­nit­za­ci­ons ne­ces­si­ten una co­mu­ni­tat im­pli­ca­da en la go­ver­nan­ça. Tam­poc una re­la­ció pun­tu­al amb una pro­pos­ta cul­tu­ral és ne­ces­sà­ri­a­ment menys va­lu­o­sa.

Cada pro­jec­te ha de tro­bar qui­na re­la­ció té sen­tit cons­truir amb els seus pú­blics, d’acord amb la seva na­tu­ra­le­sa, els seus ob­jec­tius i el pa­per que vol desen­vo­lu­par en el seu en­torn.

I això tam­bé obli­ga a dei­xar de pen­sar en «el pú­blic» com si fos un únic bloc. Dar­re­re d’una ma­tei­xa eti­que­ta —fa­mí­li­es, jo­ves, pro­fes­si­o­nals, ve­ï­nat— hi pot ha­ver per­so­nes amb ne­ces­si­tats, in­teres­sos i graus de vin­cu­la­ció com­ple­ta­ment di­fe­rents.

Per això, quan tre­ba­llem una es­tra­tè­gia de pú­blics, és im­por­tant co­men­çar pre­gun­tant-nos quin lloc vo­lem que ocu­pin les per­so­nes dins del pro­jec­te, què els vo­lem ofe­rir més en­llà d’una ac­ti­vi­tat con­cre­ta i qui­nes for­mes de re­la­ció vo­lem afa­vo­rir.

Les res­pos­tes con­di­ci­o­na­ran les de­ci­si­ons de pro­gra­ma­ció, me­di­a­ció, co­mu­ni­ca­ció i fins i tot l’or­ga­nit­za­ció del pro­jec­te.

Una bona es­tra­tè­gia de pú­blics par­teix d'en­ten­dre les per­so­nes, però tam­bé de de­fi­nir quin pro­jec­te vo­lem ser i qui­na re­la­ció vo­lem cons­truir amb elles.